Caçadors / recol·lectors; bush tucker aplicat (i II)

I l’altra història sobre el bush tucker aplicat que havia promès. Aquesta és apta per a tots els públics.

Austràlia és una destinació pràcticament verge pel que fa a viatgers peninsulars. Catalans, pocs. Espanyols, gairebé cap. I així com la cultura Italiana s’obre pas allà on va, els Grecs deixen empremta i mantenen la llengua i les arrels i munten negocis, els francesos tenen la fama que els precedeix i els alemanys ocupen posicions de responsabilitat a tot arreu, de la cultura hispana poc se’n coneix.

Val a dir que a Melbourne i Sydney si que s’aprecia que hi ha un augment de la presència de restaurants d’estil espanyol. El que més es porta, en aquest estil és, com no, les Tapes. Hi ha força locals que ofereixen tapes i d’altres varietats, truita de patates i demés. També sangria. El que crida més l’atenció, però, és la cadena de xurreries San Churro. I per descomptat paella, potser el producte més exportable i exportat.

5 de Març de 2011

La ruta ens havia dut al Promontory Wilson National Park, un parc natural espectacular i salvatge. Amb boscos que s’extenien fins a la mateixa línia de la costa, rius d’aigua marro que desembocaven a la platja, animals per tot arreu, excursions meravelloses i una de les postes de Sol més espectaculars de tot el viatge.

Acampats prop de la platja vam descobrir una zona molt rica en shells, closques i cargols de tots colors. Una cosa preciosa i espectacular. Calia passejar i anar ficant la mà per grutes i treure les cargolines més curioses, vermelles, verdes, com un taulell d’escacs, brillants com l’òpal… I entre mig d’aquell espectacle, vam descobrir que hi havia infinitat d’exemplars de Patella Vulgata (més conegudes com a lapes). Així doncs, el sopar va ser Macaronni Lapino, sofregidet de ceba, tomàquet i delicioses lapes fresques. El que va costar caçar-les no us ho explico.

L’endemà ens vam moure de zona, volíem visitar la part nord del Parc. La Mélany i jo aquell dia ens havíem tirat els plats pel cap de bon matí. No sé què va passar però era un dia d’aquests que hi havia trons i tempestes. Després de tantes hores de convivència durant tants mesos en un espai reduït i amb les comoditats mínimes (gaudint això sí, del millors paisatges i natura que es puguin somiar) les picabaralles eren normals, tot i que no previsibles. M’imaginava els astronautes, compartint mesos i mesos dins la nau espacial Ben bé que cal un determinat caràcter i un equip ben avingut. La Mélany i jo, com a bons backpackers, ho érem. Ara, el dia que hi havia Troia, ens enviàvem a la merda sense cap mena de contemplació.

Hauríem caminat uns 6km pràcticament en silenci, i vam arribar a una zona pantanosa. La marea pujava i baixava i donava a la vegetació aquella pinta tan característica. Vam aturar-nos i cadascú va anar pel seu compte a gaudir de la platja. Voltant per unes roques recordava com i per què era allà. Què m’havia dut fins aquí en el transcurs dels mesos, i per tot el que havia hagut de passar.

Sens dubte l’aventura havia estat espectacular fins el moment, superant totes les meves expectatives. Això era clar. Recordava Japó amb una malenconia curiosa, allà, tot i estar envoltat de milions de persones estava sol. Aquí, tot i estar en una de les zones més despoblades del planeta, sempre tenia la companyia de la Mélany. I tot i això no podia decidir ni acabar d’entendre què era la solitud, ni què era el que la creava. Recordava també les setmanes que havia creuat el continent en solitari, i els milers de quilòmetres que vaig fer en silenci, sense poder comptar amb el suport de ningú quan les coses es complicaven.

Aquest fil argumental m’ocupava i em distreia, no en treia cap idea clara. Anava i venia, sense trobar lògica a res, sense saber què estava pensant. Com si es tractés talment d’un koan zen.

Passejant passejant per les roques de sobte vaig veure-les d’una altra manera. No només eren roques, hi havia espais entre les roques, hi havia corrents, hi havia energies, hi havia dinàmiques entre elles. Roques que tocaven altres roques, roques aïllades, roques grans, roques petites. Vaig agafar una branca i em vaig posar a fer voltes al conjunt de roques, fins que vaig haver dibuixat aquelles relacions i energies, que hi eren però que em costava veure. El resultat va ser unes línies a l’estil dels jardins zen Japonesos.


Cofoi com estava després d’haver acabat el dibuix, vaig seure a les roques per observar-ho. Però no vaig tenir ni temps per a l’orgull o l’auto-satisfacció, perquè la marea pujava ràpida, i en un tres i no res va demostrar que, per molt zen que fos, el jardí no estava pas exclòs de la impermanència. Gran lliçó, gràcies. (però per sort les càmeres fotogràfiques allarguen una mica més la il·lusió de la estabilitat hehehe)

I com que m’havia posat de més bon humor vaig cridar la Mélany perquè veiés com les roques tenien forma de Jardí Zen. Ella va fer un “això ho has fet tu? mola!” i tot seguit va mirar al terra i va dir “guaita què hi ha! cloïsses!”. I com que ja ens havíem menjat un cangur, la cosa no semblava tan complicada.

Vam omplir una bossa de cloïsses, tot i que deurien dur unes 8 hores fora de l’aigua amb un sol de justícia. Vam pregar per tal que estiguessin bé i vam continuar, més amics, l’excursió. Pujar i baixar cims amb les cloïsses a l’esquena i finalment arribar al pàrking.

No em va costar massa decidir què fer-ne. Cassoles, arròs, verduretes i paciència. I en una estona vaig tenir a punt la primera Bush-paella.

I ja sabem que la panxa buida és una de les principals causes de mal humor i discussions, així que un cop ben tips, la discòrdia del matí va quedar oblidada i ens en vam anar a veure koales, serps, wombats, onades trencadisses i australians fent botellón al parc natural.

Que vagi de gust!!

Aquesta entrada ha esta publicada en cultura aborígen, gastronomia, menjar. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Caçadors / recol·lectors; bush tucker aplicat (i II)

  1. Isabel ha dit:

    >Quin goig llegir i rellegir!! El plaer al intentar imaginar una part de tot plegat fa somiar despert.Aquestes fotos no tenen preu però si un cost, felicitats!!

  2. Anonymous ha dit:

    >Nano!!!Que sapigues que no dic res, pero t'espio. Formes part del meu cafe. Engego l'ordinador cada mati a les vuit trenta (GMT +8h, per si no recordes, jeje), miro els mails de la feina, llegeixo les rucades del 20minutos i finalment comprobo que no hi ha novetats als laberints de les illes. Reconec que em vas deixar bocabadat, esmaperdut… jeje 3 anys i mig a les antipodes i no nomes no he pelat un cangur (el del lluc ja estava mort) sino que no crec que tingues nassos de treure'n talls de carn i papejar-me'l… En fi, un secret ben guardat que em va deixar ben sorpres!Et proposo que escriguis un post sobre el sindrome post-vacacional. Que se sent i com se supera… Si ja s'ha superat…Salut!URI

  3. illesilaberints ha dit:

    >Ei Uri! S'agraeixen les teves paraules, nano!Les històries (i sobretot les bones), com totes les coses rares, s'han de dosificar i deixar anar quan toca, o quan a un li sembla. De totes maneres aquesta era un highlight total, després del tiberi de cangur no sé si us podré sorprendre amb res més.Moltes gràcies per la idea del síndrome post-vacacional. En anglès lo de "vacances" sona més guay "holidays", i sí, estarà bé dir quelcom al respecte.M'hi aniré posant!salut!!PD: avui he estat mirant equips de kite i xerrant amb un kitesurfero de per aquí jejej que hi ha mono!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s