Roda el Món…

El dia davalla en algun indret remot de l’outback. Els colors canviants, com de costum, però nous, com cada dia, donen pas a la contemplació i al silenci. Camino al voltant del campament i busco llenya per encendre un foc. La temperatura és agradable, però un foc sota les estrelles és la millor companyia del viatger.

El dia calla i la nit comença a parlar, la remor de tempestes llunyanes, grans i extenses com un mar, es mescla amb els udols del vent, els grills, els mosquits, els sons no identificats d’animals curiosos. Apilo la llenya, poso branques petites i fullaraca a sobre, i l’encenc a l’estil australià, de dalt a baix. En un tres i no res els troncs cremen, i entre els espernetecs de l’eucaliptus i els fums de la resina m’assec vora el foc. El didgeridoo a un costat, el got de vi a l’altre.

No hi a pressa per parlar, no hi ha pressa per a res. La Terra gira, els dies passen, sóc on sóc i faig el que he de fer. La meva missió, viure, el meu ritme, el que jo em vulgui posar, el meu paper, insignificant enmig de tot això. Quin descans. Tot funciona, tot flueix. Bufo el tronc buit i, com un teler, els sons es desperten i teixeixen històries noves.

– Saps? – em diu la Mélany- una de les coses que em fa més ràbia és que les persones em diguin “tu sí que tens sort! tu si que vius bé que te’n vas de viatge. Quina enveja que em fas!”. N’hi ha que es pensen que això de deixar França i venir cap aquí m’ha vingut rodat, que tot d’una m’he trobat aquí i que estic de vacances permanents.

Me la miro de reüll i bufo una mica més fluix.

– Perquè de vegades sembla que m’hagi tocat la loteria o alguna cosa per l’estil. Que a mi m’ha tocat el premi del viatge. Que el fet de ser aquí no m’hagi comportat cap esforç, o que no hagi tingut dubtes, o que sigui l’única afortunada que pot ser aquí. I no m’entenguis malament, sóc MOLT afortunada de ser aquí, però això no ha estat ni un premi ni un regal, saps?

Faig que sí amb el cap.

– I de debò que quan em diuen que els faig enveja ja no sé on posar-me. Allò de que “quina sort, si jo pogués fer això…”, bajanades. – em mira seriosa – Et diré una cosa, l’única diferència entre aquestes persones i jo és que jo he pres la decisió.

Es reclina a la cadira i es mira el foc. S’aixeca i hi posa una altra branca. Es torna a asseure.

– Perquè està clar que hi ha moments més adients que d’altres, que tothom té situacions diferents i que cadascú està fet d’una determinada pasta. Però tampoc és que jo ho tingués gaire més fàcil que els meus amics per venir aquí. – s’inclina endavant i es mossega una ungla – Jo també he hagut de deixar coses enrere, també he hagut de renunciar a aconseguir alguns objectius, també m’ha costat prendre aquesta decisió.

S’anima amb la emoció, un somriure es dibuixa a la seva cara i la mirada li brilla, potser és el reflex del foc.

– Però és el meu projecte, i per dur-lo a terme, doncs cal prendre decisions. Cal que prengui decisions! I no sé si a tu t’ha passat, però prendre aquesta decisió de deixar feina, estudis, parella, amics… per una mena de somni que no saps ni on et duu, ni com t’anirà, ni si et sortirà bé… que no saps res de res, doncs prendre aquesta decisió, dic, per a mi ha estat com una mena de salt al buit.

Ens mirem i li torno el somriure.

– I de moment, estic contenta d’haver-me decidit. De moment em va molt bé.

La tempesta llunyana encara s’ha allunyat més. Els sons dels animals ara són més propers. I les estrelles, estrelles com no he vist mai a la Vella Europa, cobreixen l’espai, com si d’un mantell de seda es tractés. Petites, enormes, infinites, properes, inabastables.

Penso en les paraules de la Mélany, i recordo el meu propi procés. Com els esdeveniments, des que vaig néixer, les decisions que he pres, les moltes errades que he fet a la meva vida, els encerts també, com tota aquesta cadena de fets que no s’entenen gaire, d’alguna manera m’han dut fins aquí. Recordo el somni del viatge, el cuc que es desperta, la llavor que sembla que vol germinar, fins el moment d’haver de comprar els bitllets d’avió, amb el ratolí tremolós entre les mans i aquell clic etern i que mai no arriba. I després els esdeveniments que es precipiten, una cosa et duu a una altra i ja t’hi trobes, ja estàs fent el que has de fer.

I sabeu què? Doncs que no n’hi ha per tant. Al cap i a la fi, com un amic em va dir una vegada “per saber si una decisió és correcta o no, el que has de fer és prendre-la”.

I ara som aquí, vivint la Nostra Pròpia Aventura, com deien els llibres aquells de quan érem petits. Vivint d’una manera que no coneixíem, i que ni tan sols podíem imaginar. Vivint cada dia, i cada emoció, veient sortir els sol i anar-se’n. Cada dia diferent, cada dia desconegut, cada dia una sorpresa i una aventura. Qui ho hauria dit que això era possible!!

Com deia aquell altre savi… “quan hagis d’escollir entre dos camins, pregunta’t quin d’ells té cor. Qui escull el camí del cor no s’equivoca mai“