…roda sol…

De Port Headland a Broome hi ha 600Km en els que no es troba gairebé cap distracció. Molta carretera, molt de silenci, un parell de dies de conduir. De Broome a Katherine n’hi ha 1600, a través de la inhòspita zona dels Kimberleys. Si un no disposa de 4×4 s’ha de conformar amb seguir la carretera principal i patir la zona més àrida i solitària que fins ara he vist a Austràlia.

La sensació és d’anar d’enlloc a enlloc, a traves de no res.

L’atmosfera era força opressiva aquells dies. La distància era enorme i els elements més durs que mai. Molta calor, molt de sol, tempestes eixordadores, llamps, vent exagerat, animals per tot arreu, mosques agressives, serps verinoses, gripaus tòxics… A més, els pobles o ciutats eren més hostils que els que havia vist fins aleshores. La zona turística havia quedat enrere, a Broome, i aquí la sensació d’estar a l’outback era total.

No hi havia ni tan sols viatgers amb qui compartir una conversa. La majoria de la població era aborigen, i la comunicació no era gens fàcil. La sensació era de ser en un altre país totalment diferent. No hi havia cobertura de telèfon mòbil, ni cibercafès ni res de res. I per acabar-ho d’adobar vam tenir problemes amb els punts d’ignició del distribuidor.

Per ser sincer, he de dir que és una zona magnífica, un tram del viatge que recordo com una autèntica aventura. Allà no es podia fer turisme ni que un volgués. Allà va ser on el viatge va adquirir un altre caire, una dimensió nova i una profunditat increïble. Creuar Fitzroy Crossing, Halls Creek, deixar carreteres de sorra que s’endinsen cap al misteriós interior del continent, la Tanami Highway cap a Alice Springs, la Sturt Hwy cap al Cràter del meteorit a Wolfe Creek… allò és Austràlia.

Després d’uns quants dies en aquestes circumstàncies vam arribar a Katherine, la ciutat que et diu hola i adéu del no res, vagis en la direcció que vagis. I allà es va produir no sé quina conjunció planetària que va provocar un dels dies més durs del viatge.

Els qui marxem a Austràlia, suposo que hi anem buscant una determinada experiència. Anem a l’altra punta del Món perquè no es pot anar gaire més lluny. Bé, potser sí, però Austràlia és lluny, enorme, deshabitada, inhòspita, salvatge i ruda. I no he conegut cap viatger que no hagi anhelat sentir la soledat del pioner en terres desconegudes, de sentir-se lluny de tot i de tothom. Potser és curiositat o masoquisme, potser és la recerca de la llibertat… no ho sé, però hi ha quelcom que ens impulsa a buscar això.

Doncs això va passar a Katherine. I permeteu-me que us digui que va ser terrible.

Viatjar per a mi no és només el desplaçament físic. L’essència del viatge per a mi és l’experiència que es produeix, i aquesta no depèn només de l’entorn on siguem, sinó també de nosaltres, del que pugui haver-hi al nostre interior. I és la mescla d’interior i exterior el que fa que viatjar sigui tan magnífic.

Allà, interior i exterior es van posar d’acord. Era en una de les zones més remotes del país (de les que es pot accedir amb furgoneta, és clar), de la vella Europa només m’arribaven males notícies i jo em sentia sol, terriblement sol. Perquè després de tant de temps de viatjar vaig adonar-me de que, òbviament, la vida seguia per a tothom. I que en aquell moment no hi havia ningú que m’estigués esperant. Potser és exagerar i demano disculpes a la família, però aquesta va ser la experiència. Estava lluny i incomunicat, i si m’hagués passat alguna cosa, ningú ho hauria sabut en molts dies. Els meus amics gairebé no es recordaven de mi, no comptava per a ningú, i cap vida m’estava esperant enlloc.

No tenia ni passat ni futur. No tenia cap relació forta en aquell moment, només tenia present, a mi mateix i amb prou feines. La sensació era que havia llevat totes les àncores. Ara estava navegant de debò, a alta mar. Havia tallat amb tot i només tenia el moment present. Era un errant.

Vaig adonar-me que allò era un estat mental que havia estat buscant durant molt de temps. Anys, potser. Tota la meva vida.

Davant meu, al meu voltant més aviat, hi tenia una explanada infinita, totalment erma, buida en totes les direccions. Per als qui miràvem Bola de Drac, era com la Sala de L’Esperit del Temps. Aquell lloc en el que un dia “real” és tot un any per als que hi són a dintre. No hi havia res, no passava res, era el no res absolut.

I per això mateix tot era possible, tot podia succeir. Era lliure, absolutament lliure. Podia fer el que volgués.

Sí, havia trobat la llibertat. Però estava SOL.

I aleshores em vaig sentir perdut, sense sortida ni lloc on anar, amb l’única possibilitat de continuar allò que jo mateix havia triat. Endavant era l’única destinació, tot i que en aquell moment tenia la certesa que això no em duria enlloc.

En aquell cybercafè de Katherine, potser per casualitat, la Mélany i jo vam tocar fons. I vam plorar com unes magdalenes per sentir-nos sols, lluny de tothom, i totalment aïllats de qualsevol relació amb altres persones.

PD: El que no sabia en aquell moment, és que un mes després tornaria a aquell mateix cybercafè, en sentit contrari, de camí cap a Uluru. I aquella vegada hi aniria tot sol, però per contra, em sentiria més ple i serè que mai abans. Però aquesta és una altra història que no podia ni imaginar aquell terrible dia a Katherine.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 respostes a …roda sol…

  1. uri s ha dit:

    déu n’hi do nen, ha de ser una sensació molt forta. Bonsíssim el paral·lelisme amb la Sala de l’Esperit del temps jeje… Quins records!! Tot i això, crec que t’envejo, ara que, també crec que a mi m’agradaria arribar-hi sentint-me acompanyat a aquest punt, encara que arribar a aquest punt acompanyat potser és un oxímoron en ell mateix. Salut marc! el proper cop t’acompanyo!;-)

  2. illesilaberints ha dit:

    oxímoron! mola! quin nivell que hi ha per aquí!

    merci uri!

    hi ha una frase de Joseph Campbell referida a situacions com aquesta que diu alguna cosa així com “arribar a la part més alta de l’escala i adonar-te que l’havies recolzada sobre la paret equivocada”. I això passa cada dia! 🙂

  3. Oriol ha dit:

    Marc,

    Doncs jo diria que hi ha una sensacio pitjor que estar sol en un lloc aillat… Estar sol en un lloc ple de gent. O sopar en un restaurant ple a vessar i tu, completament sol.

    Perque quan un treballa fora i viu en un hotel, un s’ha d’acostumar a entrar en un restaurant ple de gent i deixar d’emparanoiar-se pensant que la gent et mira perque estas sol… No ho puc evitar, em fa vergonya.

    Sembla ser que avui li he fet pena a un cambrer i m’ha dit si volia una revista mentre esperava el meu apat. Sera una tecnica que utilitzare en un futur, a partir d’ara, no anire sol. Anire jo i el meu llibre.

    Salut i cuida’m a en Batet!

    URI

  4. illesilaberints ha dit:

    Gràcies per la reflexió, Uri. De fet, la comparteixo molt! I en una futura entrada sobre el “síndrome post-vacacional” o la tornada a casa que demanaves, tinc pendent parlar d’això precisament.

    Potser et miren perquè estàs sol i et voldrien convidar a seure amb ells. (algun grupet de noies maques hi deu haver, que Melbourne és un bon planter ;-p). El llibre està bé com a últim recurs, però segur que pots iniciar una conversa amb els de la taula més propera rotllo “is that fish&chips you are eating? do you know that in Barcelonla we eat snails?” o algo per l’estil. Serà que els australians no son simpàtics i oberts… Barcelona és una altra cosa!

    Cuida’t Uri! En Batet i la Susanna estaran com uns mariscals per aquí!

    una abraçada!

  5. Retroenllaç: … i torna al Born. | illes i laberints

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s