… i torna al Born.

En entrades anteriors vaig parlar del procés de decidir marxar a viatjar, sense un rumb clar del tot i deixant coses pel camí, i de l’alegria de sentir-se en marxa i fent el que toca. També vaig parlar en una altra entrada del dies no tan bons, de quan el camí fa pujada.

I ara toca parlar del tornar, de quan el viatge s’acaba i ens trobem altra vegada a allò que un dia vam anomenar “casa”. Què passa? com es porta això? com un síndrome post-vacacional però a lo bèstia? Qui torna realment? Es queda quelcom allà? Què canvia si és que canvia alguna cosa? Alguna gran veritat es revela en tornar? Alguna conclusió? Alguna idea brillant?

Les coses de vegades passen perquè han de passar, sembla que en ocasions hi ha un ordre subjacent que fa que hi hagi un moment oportú per a tot. Sabia que escriuria sobre això un dia, però encara no ho havia decidit del tot. Avui és diumenge, setmana nova, doncs nova entrada al bloc per no perdre el costum, i he tingut un somni molt en la línia del que volia escriure. Així doncs, avui és el dia.

En el somni jo estava altra vegada a Austràlia. Era a la furgoneta, com a copilot (al costat esquerre del cotxe, per a més realisme). Ma mare conduïa, i jo li donava consells de com dur la furgona. Passàvem per carreteres complicades, amb corbes i pujades i baixades de les que fan patir. Tornava a estar a la carretera, fent front a les circumstàncies, fossin les que fossin.

Com aquella vegada que a la Great Ocean Road vaig cremar una bugia durant una ascens molt pronunciat cap a un mirador. Sembla que hi havia algun petit reflux d’oli al motor i amb la inclinació va pujar fins a la bugia. O aquell altre dia, a les Blue Mountains, que ens vam trobar tot d’una en una carreterota de mala mort, que feia una baixada terrible i molt llarga, i que vam arribar a baix patint i amb els frens traient fum com mai no havia vist. I per pujar, cagats de por, vam decidir treure tot el pes que no fos necessari, així que vam llençar coses, buidar els dipòsits d’aigua, i també bufetes i intestins (sí, així d’espantats estàvem) i per sort vam poder seguir la ruta sense problemes.

Així doncs, què passa en tornar? Doncs no ho sé ben bé. Tot i que ja tinc els dos peus aquí, encara vaig tornant. Encara somio amb aquell continent màgic, encara m’emociono quan recordo l’aventura. De vegades unes llàgrimes furtives em surten tot d’una recordant un Arc de Sant Martí camí de Karijini, una posta de sol a Exmouth amb les tortugues pujant per la platja per pondre els ous, les setmanes màgiques que vaig passar en solitari des de Darwin fins a Uluru i com d’increïble em sembla encara el que va succeir durant aquells dies, les excursions al parc de Kakadu, els bons moments i els dolents també que vam passar amb la Mélany, aquelles carreteres eternes, aquella solitud i aquella comunió amb tot el que t’envolta… Com es pot oblidar això? Com pot algú tornar d’això?

No es pot tornar, no puc tornar, perquè allà ja hi he estat, i continuo endavant. No he tornat a res que hi hagués abans. He tornat a un lloc conegut però amb una vida nova. I recordo i cada dia prenen més sentit les paraules d’una amiga, d’aquestes que en sap, que em permeto de reproduir. És un text sobre la terra del Never-Never, l’outback australià.

“But we who have lived in it, and loved it, and left it, know that our hearts can Never-Never rest away from it.

I és així, el meu cor estarà sempre a Uluru, a les gorges de Karijini, als coralls de Turquoise Bay, a Nourlangie de les terres d’Arnherm, a l’interior del país, el rude i acollidor outback, a aquella nit als Devil’s Marbles i amb totes aquelles persones que m’he anat creuant pel camí. Tota la colla de Fremantle, els viatgers espontanis, aquella noia de rastes rosses del 4×4 i la caravana hippie que mai vaig arribar a saber com es deia, n’Elvis de Fitzroy Crossing, en Zevic, l’Alexis… i tants d’altres.

Però és innegable que he tornat, i que la situació ha canviat, altra vegada. I de ben segur que no és el mateix que abans. Després d’haver estat lluny de tot i tothom, d’haver-me sentit lluny de tot i tothom, hi ha coses que no tornen a ser com abans. Relacions anteriors que es redefineixen, que estan més clares, o que ho estan menys. Il·lusions d’abans que ara ja no il·lusionen, projectes antics que ja no hi són i projectes nous que sorgeixen tot d’una. La perspectiva amb la que he vist i amb la que m’heu vist ha fet canviar coses, és normal.

Sembla que cal un procés d’adaptació, de tornar a lloc, saber qui ha tornat i saber qui hi ha aquí. I en aquest procés, doncs de vegades no puc evitar sentir-me sol. Sabent que un dia vaig llevar àncores i que ara no cauran al mateix lloc on eren. Ni ho vull ni ho puc pretendre. Qui sóc ara també es deu en part al que ha passat durant aquests mesos, a l’experiència viscuda, a les decisions que he hagut de prendre. Una altra bona amiga em va dir “això que has fet és com un ritus de pas”. I potser té raó. M’ha calgut assumir riscos, marxar i deixar una vida enrere, oblidar-me de vosaltres, oblidar-me de mi mateix. M’ha calgut somriures i llàgrimes, emocions, aventures, avorriment, dubtes. M’ha calgut viure al dia, VIURE en una sola paraula. M’ha calgut tot això i més per ser una mica més jo mateix, per fer-me gran, i sobretot per responsabilitzar-me de la meva pròpia vida. Això potser és el més important que n’he tret.

De vegades em pregunten, “deu n’hi do quines vacances, eh?” I sí, han estat unes vacances fabuloses, però m’agrada més l’expressió en anglès. Holidays. Que vol dir dies amb un significat especial, literalment “holy days“. Dies Sagrats. Sinó dirien vacation, que de vegades ho diuen també, però curiosament mentre era allà ningú em va dir mai vacation, sempre em van dir “enjoy your holidays“. I així vaig provar de fer-ho.

En Jack Kornfield, un nord-americà que va estudiar durant molts anys a temples budistes de Myanmar, té un llibre que es diu “Després de l’èxtasi, la bugada”. I ara vaig a la uni, estudio, compro al Mercadona, passo l’aspiradora, em manifesto a Plaça de Catalunya, conec gent, busco feina, vaig a la platja… res d’especial. O tot especial. Qui ho sap. Aquí una altra aventura comença, la que compartim tots plegats, l’aventura de cada dia.

Però com deien aquelles sàvies paraules, ara veig que hi ha quelcom d’innegable. Una part de mi està allà i sempre hi serà, sempre hi seré. I quin agraïment més gran que sigui així.

Mai Mai deixaré del tot el Never Never.

Aquesta entrada ha esta publicada en Uncategorized. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a … i torna al Born.

  1. inés ha dit:

    “responsabilitzar-me de la meva pròpia vida”… em quedo amb això i la gran veritat que hi ha darrera. potser hauríem de recordar-nos-ho cada matí i sortiríem al carrer amb una nova mirada.
    un peto marc!

  2. illesilaberints ha dit:

    Moltes gràcies Inés!
    un petó!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s