Soles occidere et redire possunt

“Le tomó de la mano y le ayudó a descender de la hamaca. Dos minutos más tarde pasaban ante el estanque de los lotos y ante el gigantesco Buda que meditaba bajo la capucha de la cobra, ante el toro blanco, y salían por el portón principal. La lluvia había terminado, y en un cielo verde enormes nubes brillaban como arcángeles. Bajo, en el oeste, el sol fulgía con una luminosidad que casi parecía sobrenatural.

Soles occidere et redire possunt;

nobis cum semel occidit brevis lux,

nox est perpetua una dormienda.

Da mi basia mille.

Ocasos y muerte; muerte y por tanto besos; besos y por consiguiente nacimientos, y luego muerte durante otra generación de contempladores del sol.”

Aldous Huxley. Island

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Edificis en una realitat apart: Notre-Dame de Fourvière

Hi ha llocs que parlen per sí mateixos. No necessiten presentacions ni explicacions i ens proporcionen una experiència directa. La Basílica de Notre-Dame de Fourvière a Lyon és un d’aquests llocs. Sembla que hi ha arquitectes, enginyers, artesans, picapedrers i tota mena d’artistes que no es refien dels sermons dels capellans, o bé saben que al llarg de la història n’hi haurà més d’un que ens avorrirà amb discursets moralistes, o lectures incomprensibles, i aleshores s’esforcen en crear un lloc amb personalitat pròpia, que funcioni fins i tot amb el sermó més soporífer.

Notre-Dame de Fourvière és un lloc un tant esperpèntic d’entrada. Carregat de detalls, daurats, brillantors, frescos, estàtues, colors, vitralls i estructures inversemblants. Tot i això, et capta l’atenció i no pots apartar la vista de les altures, resseguint una vegada i una altra aquelles columnes que es fonen en arcs custodiats d’estàtues i figures diverses, que continuen pujant, no pots evitar perdre’t en aquelles sanefes de flames daurades que s’enlairen fins al sostre i et porten fins als frescos. Així a la primera, segona i tercera naus. I en algun moment passa que ja no saps si és una església, o una mesquita o què. Segueixes amunt i endavant i finalment arribes a l’absis, que destaca per tenir un color blavós que el situa en una altra dimensió. Sembla que no pertanyi al mateix lloc, té una aura onírica, com si estigués pintat amb olis envellits.

La fotografia és de Girgolamo, a Flickr.

És d’agrair perquè es tracta d’una església de les que no s’entesten en recordar-te el pecat i el patiment. Res de creus sanguinolentes, res de màrtirs esbudellats, res de relíquies escatològiques, fuetades o penitències masoquistes. Res res. Només sanefes daurades i colors pastel, giragonsant endavant i cap amunt, i els tons misteriosos de l’absis. Un lloc d’aquests que et fa dir “caram, Déu n’hi do!”

 

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Un any d’illesilaberints

Ara fa un any començava a rondar per aquest Món misteriós. I ja de pas tastava les delícies mortals del Peix Fugu i m’encaminava cap al Labyrinth (que es celebra aquest cap de setmana)

El que pel camí m’esperava, tot el que va passar, el que vaig aprendre i desaprendre, les persones que vam coincidir en algun instant casual a l’espai-temps, el que es va quedar pel camí i les coses noves que van començar… va ser més del que podia haver demanat. Ha estat un regal increïble i meravellós.

I el fet de poder compartir-ho i que m’hagueu acompanyat durant aquest temps també és un plaer enorme. Moltes gràcies.

No puc més que estar agraït per aquesta experiència i recordar amb una mescla de felicitat, agraïment, meravella i malenconia els temples de Kyoto, els amics japonesos, el Labyrinth, la família australiana, sempre tan acollidora, les nits a l’Outback i la màgia que em va acompanyar durant tants mesos.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

Elements: Terra

(temps estimat de lectura, 5 minuts)

Després de les vacances estivals, una de les entrades promeses. Així podeu anar fent més plans per a futures vacances!

Si us agrada la terra, la pols, la sorra, les roques, la geologia, l’erosió i les formacions impossibles, Austràlia és la vostra destinació.

Geològicament parlant, Austràlia és més vella que en Matusalem. I com a vella que és, ha assolit aquesta estabilitat que només l’edat proporciona. Els últims fenòmens geològics destacables daten de quan les masses de terra de la Terra formaven part de Gondwana, la part baixa de Pangea, quan es va començar a separar.

Així doncs l’acció més recent va ser fa uns 200 milions d’anys. I és clar, en tot aquest temps la terra australiana ha estat sotmesa i castigada pels vents, pluges, el sol terrible, inundacions, glaciacions… i tota mena de fenòmens atmosfèrics. Com a res

ultat Austràlia és un dels països més plans del món, amb una alçada mitjana de 340m.  Per comparar, Catalunya té una alçada mitjana de 612m, Espanya de 660m i Nepal depenent de la zona, de més de 3.000m

La superfície d’Austràlia és un altre d’aquests nombres que dits així a la valenta, 7.686.850 Km^2, doncs tampoc dona massa informació. Però aquesta xifra la col·loca com a sisè país més gran del món. I en relació a Europa, aquesta imatge parla per sí mateixa.

No només això, sinó que d’aquests 7.686.850Km^2 només un 1% és aigua. Això, altra vegada fa d’Austràlia un dels països més àrids del món.

En resum, Austràlia és el país habitat del món més pla i sec i el que té menys sòls fèrtils. Definitivament sembla el lloc ideal on emigrar. Pregunteu-ho als molts pioners que s’han quedat en algun punt no massa concret de l’Outback.

Vaja, un país enorme, on hi fa calor i hi bufa el vent, no hi plou mai i quan ho fa s’inunda, amb esplanades infinites de no res i distàncies enormes entre dos llocs misèrrims. I per si fos poc, qualsevol bèstia que corri per allà és potencialment letal.

Un cop fetes les presentacions i en cas que us decidíssiu a visitar aquest meravellós país, alguns dels llocs on la terra Australiana és més espectacular, sempre segons la visió d’un servidor, són els següents:

Uluru – Kata Tjuta: Sens dubte la roca més emblemàtica del país. Un dels llocs més visitats, però sens dubte un dels menys descoberts. Milers de turistes hi passen cada dia, però la majoria només s’hi estan el que dura la llum del sol i miren Uluru principalment a través de la pantalleta de la càmera de fotos. Doneu temps a Uluru i us sorprendrà. Cada dia que hi passes descobreixes alguna cosa nova, un color nou, entens una mica més la cosmologia aborigen, les explicacions del Visitor Center comencen a tenir sentit. Vaig passar-hi 6 dies en total i m’hi hagués estat encara més temps.

Uluru desperta tot tipus de reaccions en els visitants, sobretot perquè allà hi mana la Tjukurpa, la llei aborigen. Hi ha molts llocs considerats sagrats on no es permet fer fotografies, d’altres on no es permet passar i d’altres, com Kata Tjuta, on ni tan sols s’explica la llegenda de la història de la formació d’aquest conjunt de roques. Resulta que és un lloc on encara avui en dia es duen a terme ritus d’iniciació per als homes, i les mateixes dones aborígens ni hi van, ni es miren les muntanyes. Tot i això, no deixeu de fer l’excursió al voltant de Kata Tjuta, perquè és una meravella, 11km amb desnivells, gorges, planes assolellades… preciós.

Karijini: Un dels meus llocs preferits, si no us n’havíeu adonat ja per les vegades que l’he anomenat. Està situat al nord de Western Austràlia, uns 600km a l’oest de Exmouth (on hi ha el Ningaloo Reef, i les meravelles corals de les que parlava en una altra entrada). Karijini és una altre meravella geològica. Hi ha fins i tot teories que diuen que una gran massa de roca de la mateixa època uneix Karijini amb Uluru, molts quilòmetres sota terra.

Karijini és un parc nacional força gran, i tot i que és una aventura descobrir-lo hi ha moltes parts que encara no són accessibles. Malgrat això, si us ho preneu amb calma teniu de ben segur 4 o 5 dies ben ocupats per allà. L’activitat bàsica de Karijini són les caminades. Hi ha moltes gorges (que des de dalt no es veuen, hom diria que el paisatge és totalment pla) a les que es pot baixar a peu. Multitud de piscines naturals (com la preciosa Circular Pool i la Fern Pool), rierols, basses, cascades ( no us perdeu Fortescue Falls) i racons ombrívols on descansar i refrescar-se de la calor que sol fer-hi.

Les gorges són accessibles sense massa dificultat, però cal anar ben calçat i tenir una mica d’empenta per no espantar-se a la primera relliscada o desnivell pronunciat. A partir d’un cert punt t’avisen que la dificultat augmenta molt i que en cas d’accident el rescat pot trigar moltes hores, i que hi ha gent que ha mort allà. Vaig tenir la sort de conèixer un australià que em va dur fins al final de la Red Gorge. Vaig passar por i és ben veritat que una relliscada en mal moment i s’ha acabat el bròquil. Però el que vaig viure allà a baix es compara amb poques coses, i és difícil d’explicar.

Em vaig quedar amb ganes de baixar fins al final de l’espectacular Hanckock Gorge. Però pel camí és pot gaudir de llocs tan màgics com L’Amphitheatre, on un s’imagina fa 30.000 anys com els aborígens es reunien en aquest amfiteatre natural a parlar de les seves coses.

Com a tots els parcs nacionals, hi ha una zona d’acampada ben agradable per una tarifa molt econòmica. (més econòmica encara durant la temporada baixa, quan el ranger no ve a cobrar)

No podria insistir més. Si aneu a Austràlia, heu d’anar a Karijini.

Kings Canyon: 500Km al nord d’Uluru trobem un altre dels llocs màgics d’Austràlia. El Kings Canyon. Una excursió al voltant d’aquest canó ens permet veure roques antigues, paisatges diferents, penya-segats que fan esgarrifar, i fins i tot una piscina natural que han batejat com The Garden of Eden. El Jardí de l’Edèn. No cal dir gaire més. Imperdible

Coober Peddy: Mad Max, Priscil·la la reina del Desert… si us agraden aquesta mena de paisatges, Cobber Peddy, a South Australia, és el vostre lloc. Capital mundial de l’extracció de l’òpal, una pedra preciosa molt curiosa. El 98% de l’òpal del món s’extreu a Cobber Peddy. I creieu-me que el poble és d’allò més ronyós i misèrrim vist des de fora. És interessant l’arquitectura, perquè de la calor que fa (molta calor), van decidir construir les cases sota terra, excavant a la pedra, que és força mal·leable. Podeu visitar les mines i provar de buscar òpal. Recomano la botiga dels Grecs i la Mina de’n Tom. Molt amables tots dos. I si hi aneu i trobeu una càmera digital SONY, torneu-me-la, sisplau.

Si un cop allà descobriu la vostra vena minera, heu de saber que podeu demanar els drets d’explotació d’un terreny de 100x100m (si mal no recordo), només pagant una petita taxa de la inscripció a les activitats mineres. Austràlia el país dels emprenedors i de les possibilitats!

Kakadú National Park: Un altre dels llocs imperdibles d’Austràlia. El parc nacional més gran del continent. Aneu-hi en qualsevol moment, l’experiència segur que serà única. Hi ha de tot, milers de paisatges diferents, muntanyes per pujar, pintures rupestres aborígens, fauna per no acabar (cocodrils dels que mosseguen també), tota la vegetació que vulgueu, paratges solitaris, postes de sol espectaculars, tempestes eixordadores… Kakadú és Austràlia en miniatura.Que l’entrada de 25AUD no us faci dubtar. Kakadu és increïble. Quan jo vaig ser-hi era la pitjor època, pluges a punta pala, carreteres tallades, zones inaccessibles… I tot i així és un dels meus llocs preferits. No vaig poder veure Ubirr, centre de les pintures rupestres més ben conservades, però el Barrk Walk va ser una delícia. No us perdeu aquesta caminada de 12Km per 5 paisatges diferents, és una meravella. Menció especial també per a la mina oberta d’urani que hi ha a escassos 30Km del parc. Hi podeu anar a fer una ullada que també s’ho val. (no és broma)

Ho recordo i m’emociono, i no vaig veure ni el 40% del parc…

La zona nord del Northern Territory, el que anomenen Arnhem, és una regió màgica. Hi ha zones no accessibles als blancs, i és on la cultura aborigen és més forta. Ja veureu que les pintures són molt el·laborades, del que en diuen “estil raig X”, i que les persones que hi viuen es nota que estan en contacte amb la terra i amb els ancestres molt més que a qualsevol altre lloc.

Kakadú, sens dubte!

Hi ha molts altres llocs espectaculars a Austràlia, i és injust que no els anomeni. Però pel que fa a la presència de l’element Terra, aquests serien els que sobresurten.

Que vagi de gust!

Publicat dins de destinacions especials, Elements | Deixa un comentari

Japó i Austràlia: Apol·lo i Dionís

Japó i Austràlia estan en dos extrems oposats d’un mateix contínuum. Dues experiències radicalment diferents. Japó ordenat i homogeni, apol·lini. Austràlia salvatge i incerta, dionisíaca.

Fa temps que no he escrit de Japó. Per molts motius els meus records han estat recorrent la geografia australiana, posant a lloc les peces, endreçant l’experiència. I potser l’endreça es fa de forma retrospectiva, del més recent al més antic.

Per a bé i per a mal, els meus pensaments han tornat al País del Sol Naixent, però no tant encara com per oblidar el continent que m’ha vist dormir i llevar-me a les seves entranyes durant mesos. I viure en aquesta terra de ningú em fa veure els contrastos i els punts comuns d’ambdós països. Per què vaig anar a Japó i després a Austràlia? Dues illes, dos laberints.

Japó és l’ordre apol·lini, els edificis ben estructurats, el trànsit precís, la puntualitat extrema dels shinkansen. Els jardins dels temples Rinzai de Kyoto, amb cada pedra al seu lloc, l’específica tecnologia sagrada del temple shinto de Fushimi-inari, el fil de les katanes ben esmolades…

A Japó cada cosa és al seu lloc, cada cosa compleix la seva funció i tot es refina fins a la màxima perfecció. A Japó la distància entre subtileses és infinita. I aquest és l’espai que, com jo ho he entès, busca la tradició. Forjar el caràcter, la societat, fer-la precisa i eficaç, controlar tota imperfecció i dur l’execució de les coses, siguin les que siguin, fins a que esdevinguin un art. Des del te i com servir-lo, les danses tradicionals, els timbals taiko, els sushis i makis, les arts marcials, la tecnologia… I és aleshores quan allò quotidià es torna quasi sagrat. Aleshores tot és una eina per a la il·luminació, com dirien els budistes. Per això hi ha tants “do” o sigui vies: kendo, aikido, judo, chado, tao, shinto, shodo

Les vies són infinites perquè la perfecció es pot assolir en cadascuna d’elles. I els espais que es creen entre quelcom perfecte i quelcom quasi perfecte són tan grans que garanteixen tota una vida d’exploració i esforç.

“camí del sol, per les rutes amigues, unes formigues” Joan Salvat Papasseit

Austràlia, d’altra banda, és Dionís. No busquis cap mena d’ordre, no busquis quelcom que funcioni a la primera. Ni tan sols busquis un mecànic que et sàpiga arreglar el cotxe. No busquis edificis elegants, vestimentes treballades, arquitectura fina, literatura que et faci brillar els ulls. Fins i tot la natura, tan espectacular, és salvatge, agresta, descontrolada i perillosa. Austràlia és la bacanal dels elements.

Austràlia és un gran continent (que ve de “contenir”) per tal que et puguis deixar anar, deixar-te erosionar, deixar-te sobreeixir per tots els costats. Per poder tornar al teu costat primitiu i salvatge, deixar créixer la barba i adonar-te, mesos després en mirar-te en un mirall per casualitat, que la duus més llarga que mai, i que no és quelcom que et tregui la son. Arriscar, jugar-te la vida, escalar roques perilloses, saltar des de penya-segats cap a rius foscos, nedar amb taurons, perdre’t en paratges inhòspits, udolar com un foll sota la Lluna plena.

I aquí també es creen espais, apareixen zones noves, apareix la bèstia que duem dins, i potser no és tan bèstia com pensàvem, o potser ho és més. Quan la font brolla sense restriccions l’aigua s’escapa per tot arreu, i tot d’una apareixen universos que és difícil creure que dúiem a dins.

“Need to be the one, redefine yourself, see it in your mind. This is all a game” X.Rudd

Com són les coses, però, que sempre sorprenen. I com en tota tempesta hi ha moments de calma, i de vegades, vivim la calma com la més ferotge de les batalles. I així, Apol·lo i Dionís es coneixen i s’entenen, i l’un no es pot comprendre sense l’altre.

La bacanal australiana acaba per requerir un ordre, i així la furgoneta sempre està neta i endreçada. La higiene es torna sagrada. I els moments de recolliment davant el foc, sota les estrelles, són el més serè imaginable.

I l’acer trempat de la via japonesa proporciona un marc per a la bacanal interna, per a les passions més desenfrenades i obscures a barris com Kabukicho, a Shinjuku (Tòquio), o als Love Hotels, entre cerveses i sake i noies precioses amb faldilla curta.

Apol·lo i Dionís conviuen, són un dins de l’altre.

Com aquells dos dies memorables al Labyrinth Festival, com aquell dia i aquella nit eterns a Uluru.

https://i1.wp.com/cdn2.grupos.emagister.com/imagen/ying_yang_475574_t0.jpg

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Elements: Aire

Fotografia de BugMan50 a Flickr

Cau el sol a algun racó d’Austràlia occidental, en alguna carretera camí de Kununurra, potser. Una altra àrea de carretera ens farà de càmping avui.  Sopar, una mica de vi, potser música, guitarra o didgeridoo o ukelele… res d’especial, el dia a dia.

Lluny sonen uns trons, que es confonen amb una remor que podria ser del mar, si no fos perquè el mar és a milers de kilòmetres. Es veuen uns llamps al fons. Els núvols s’acosten i ens pocs minuts sembla clar que la tempesta passarà per sobre nostre. La brisa en converteix en vent, i va augmentant sense parar.  El llamps i els trons ja són a sobre i és un dels espectacles més bonics i esfereïdors de l’outback.

El cel cobert per uns núvols densos i alts, la pluja caient amb ràbia i el vent bufant de forma monstruosa. I els llamps que il·luminen tot el cel, i el fan tornar d’un color lila profund, que sembla que sigui irreal. Els trons segueixen els llamps molt pocs segons després i ho emmudeixen tot. (Fotografia de Tony Middleton)

http://tonymiddleton.files.wordpress.com/2009/08/outback-storm-ii.jpgUn altre dia, abans o després, és igual. Una carretera puja per la costa oest d’Austràlia. El vent, com sempre, bufa del sud-oest. La furgoneta avança fent esses i he d’agafar fort el volant, perquè les ràfegues són tan potents que m’envien a l’altre carril. I tot d’una entra una ventada i el sostre de la furgoneta s’aixeca, tot i que està lligat amb les cintes. Encara sort que no s’ha trencat res.

A Fremantle, el vent bufa tant i tan sovint, que l’anomenen el Fremantle Doctor. I alguna tarda amb l’Oriol ens anàvem a deixar arrossegar pel Doctor i l’estel de kitesurf. Com aquella que bufava una mica massa per al meu gust i se’m va endur platja avall i l’Uri em va venir a buscar i em va fotre quatre crits. Segur que patia amb la meva poca traça. Enamorats dels esports de vent, la West Coast és la vostra destinació. Lancelin, Wedge Island, Margaret River, Geraldton…

Aquí no bufa el Doctor i es troba a faltar, és veritat.

Kalbarri és un parc natural on el vent ha fet de les seves durant milions d’anys. Donant forma a les roques, esculpint el paisatge. De forma similar a Wave Rock, als Dotze Apòstols de la Great Ocean Road i tants d’altres…

El vent bufa i et transporta. El vent bufa i s’endú les coses. No saps d’on ve, no saps on va. El vent mou l’aigua, aixeca i modela la terra, el vent estén o apaga el foc. Què queda després del vent?


Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Elements: Aigua

Imagina una gota d’aigua. Minúscula i gairebé imperceptible. I ara col·loca aquesta gota d’aigua en diversos llocs, i imagina el recorregut que ha hagut de fer per anar d’un lloc a l’altre.

I com que la metafísica no ha d’estar renyida amb la quotidianitat i la literatura de viatges, posem aquesta gota en algun dels llocs més meravellosos d’Austràlia. Podeu mirar On the Road per ubicar-vos i saber on és cada lloc.

1.- Cape Range National Park: aigües i calidoscopis

Cape Range és un dels parcs nacionals més espectaculars del país, ja en vaig parlar en una ocasió, quan les tortugues ens van sorprendre ponent ous davant nostre. El podeu trobar a l’extrem superior esquerre del continent, prop d’Exmouth.

Aquí l’aigua pren un color turquesa oníric. La sorra és blanca i l’horitzó llunyà. Milers de kilòmetres de mar en totes direccions. Unes milles endins es veu la zona on les onades trenquen sobre el reef, i fa la sensació de que ets en una bombolla, en un reducte liminal protegit per coralls, i allà a fora hi ha una altre realitat, una altra magnitud i intensitat, difícilment imaginable.

Sandy Bay és el més semblant al paradís que es pot trobar. La platja estèticament més bonica que hagi vist mai. Turquoise Bay és la platja més espectacular, i el fons marí més emocionant que puc imaginar. El reef llunyà i una obertura per on entra i surt el corrent, les onades immenses trencant allà i a dintre, la vida explotant en colors i formes a cada moment.

A Turquoise Bay l’activitat estrella és l’snorkeling; és a dir, tub, ulleres i peus d’ànec i cap a l’aigua a veure què hi ha. Camines direcció sud per la platja fins que et canses, aleshores entres a l’aigua, i en menys de 30 metres comencen a aparèixer coralls increïbles. Nedes i flotes i el corrent et va portant altre cop a l’inici de la platja, i com un vaixell vas dirigint el rumb i explorant el que aquest viatge fabulós et mostra. Coralls com mai havia pogut imaginar, infinitat de colors, peixos, animalons… i fins i tot taurons, que tot d’una et sorpenen nedant al teu voltant.

No hi ha res que pugui descriure l’experiència de Turquoise Bay. De ben segur és un repte, l’aigua es torna fonda, el corrent augmenta i cal sortir abans no se t’endugui cap al l’exterior del reef, els taurons espanten… però si hi ha llocs que cal veure i viure abans de morir, sens dubte Turquoise Bay n’és un d’ells.

2.- Karijini National Park: Aigua, Terra i Temps (del somni).

La nostra gota d’aigua es mou, i arriba a l’interior del continent. Al bell mig de l’outback, una zona desèrtica i hostil. Però l’aigua hi té un paper protagonista. Durant milers d’anys l’aigua ha anat erosionant la terra i ha creat gorges i canons, ha modelat i estratificat aquesta terra màgica i ha deixat les seves empremtes per tot arreu. Fora de la gorja hi fa una calor extrema, però a dins hi abunden les piscines d’aigua fresca, l’ombra, la vegetació més sorprenent.

Karijini és un lloc únic al món, una experiència indescriptible, un lloc que és molt a prop del Dreamtime, el Temps del Somni, dels aborígens, és al Dreamtime, de fet. Com Uluru i Kakadu. I aquí és on vaig aprendre quin era el símbol aborigen per a “aigua”.

https://i2.wp.com/www.dean-online.de/gallery/ICONS/AboriginalArtSymbols/Waterhole.JPGI aquest símbol no és casualitat. Baixant per les gorges de Karijini, si pareu atenció i mireu per on circula l’aigua, podreu veure aquest símbol milers de vegades. Apareix a la roca allà on hi passa l’aigua, en colors vermells, marrons i negres… és tota una sorpresa. I així és com els elements comencen a parlar i un s’adona de que la saviesa dels aborígens potser és més de la que imaginem.

Arreu on vagis de Karijini, Fortescue Falls, Fern’s Pool, Circular Pool, Weano Gorge, Red Gorge… la Terra hi té una presència absoluta, però és gràcies a l’aigua que ha anat esculpint aquest lloc màgic durant mil·lenis i encara ara ho està fent.

Definitivament un altre dels llocs que cal visitar en aquesta vida, ni hi ha temps suficient per veure tot el que Karijini ofereix, perquè la sensació que es té allà és que Karijini està més enllà del temps.

3.- Cape Le Grand National Park

A pocs kilòmetres de Esperance, al sud del continent, l’oceà Àrtic envia les aigües fresques cap a la costa, fresques i potents, al llarg de tota la costa sud d’Austràlia abunden les històries de vaixells enfonsats, tripulacions desaparegudes, tresors que mai no s’han trobat i buscadors de fortuna que s’han perdut provant-ho, famílies senceres que el mar s’ha endut en una onada imprevista, fins i tot el primer ministre d’Austràlia Harold Hold que va desaparèixer nedant un dia a la platja. Les platges australianes no són com el mediterrani, banyar-s’hi és quelcom que requereix una mica de reflexió.

Però Cape Le Grand va ser tot calma i pau. Vaig matinar per anar a la platja i fer una remullada. I les condicions aquell dia eren fantàstiques, l’aigua fresca però no freda, el sol que escalfava amablement, la brisa suau… vaig estar a l’aigua moltes moltes hores. Com quan era un nen.

Les onades van anar-se fent grosses mica en mica, i vaig poder veure des de dintre l’evolució del swell (onatge, mar de fons). Com a escultures dinàmiques les onades s’anaven fent grosses, aixecaven cada cop més aigua i trencaven cada cop més endins. I ho feien amb una bellesa que no havia vist mai fora dels documentals de surf. Allò semblava que estigués patrocinat per Rip Curl. Onades que trencaven fent tub, i aquell so irreal quan ets dins del tub, i després veure com marxa l’onada darrere teu. Era un espectacle interactiu total. No duia taula per a surfejar, però no em va fer ni falta, vaig estar hores i hores rebolcant-me amb les onades, jugant amb el mar com si en fos el seu germà petit. Un dels dies més divertits dels últims anys, sens dubte!

I al dia següent, quan un ja es pensa que ho ha vist tot, deuria ser a alguna platja prop de Lucky Bay, mentre ens banyàvem amb la Mélany, un grup de dofins salvatges es divertia a uns cent metres fent curses, saltironant i fent tombarelles. Allà érem part de l’ecosistema, ja no érem uns simples espectadors!

4.- Lietchfield National Park

Queden moltes històries pel camí, detalls potser sense importància, detalls potser cabdals. Queden les King Waves, onades sobtades que s’enduen a qui estigui pel mig, les meduses cofre que piquen i maten, els salties (cocodrils d’aigua salada) que són la bèstia que més morts causa a austràlia, carreteres inundades a Kakadu … queden moltes aventures aquàtiques, però la història d’avui s’acaba a Lietchfield National Park.

I concretament s’acaba a Florence Falls. Unes cascades enmig d’un bosc tropical.

Florence Falls va ser tota una experiència, va ser on vaig estar pensant en la nostra petita gota d’aigua, en totes les petites gotes d’aigua. Que s’evaporen, són dutes milers de kilòmetres enllà, després plou, es filtren a la terra, van a parar a un riu, fan un camí llarguíssim, i van erosionant la terra per fer meravelles com Karijini o Lietchfield… sembla que mai no s’aturen… però a Florence Falls ho fan. S’aturen durant una estona indefinida perquè hi ha una piscina enorme i molt molt profunda.

Allà cada gota d’aigua, cadascuna amb la seva història fa un salt al buit, cau cascada avall i va a reposar al fons de la piscina. I qui sap quant de temps s’hi queden allà! Gotes que vénen de la pluja del matí, gotes que vénen de l’interior del continent, gotes que han erosionat deserts, gotes que vénen del pixum d’un cangur… quantes històries! quin macrocosmos! Quanta informació en tan poc espai! I allà amb el  soroll incessant de la cascada, reposen i van fent voltes pel fons de la piscina, fins que en algun moment, el corrent se’ls endú i continuen el seu camí riu avall. Qui sap on.

Publicat dins de destinacions especials, Elements, natura | 1 comentari